BENVINGUTS

 

... Una noia de Barcelona:

L’any 304, Barcelona, que llavors es diu Barcino, és una ciutat petita. Deu tenir cinc o sis mil habitants, set o vuit mil com a màxim. Ni punt de comparació amb la capital de la província, Tarraco, Tarragona. El centre de la ciutat és el fòrum, situat per on ara hi ha la plaça de Sant Jaume, on es creuen els dos carrers principals; allà al costat, a l’actual carrer Paradís, hi ha el temple, dedicat probablement a August, del qual es conserven encara quatre impressionants columnes. La petita ciutat està encerclada per una muralla amb quatre portes als extrems de les dues vies principals.

Allà hi viu una noia adolescent, d’entre dotze i catorze anys, que es diu Eulàlia. Eulàlia és un nom grec, que vol dir «de bon parlar», «que parla bé». Devia ser una noia llesta, de caràcter fort, molt llançada, i molt atenta i sensible a tot el que passava al seu voltant. Cristiana ella, i de família cristiana. De bona posició, probablement: tenien una vil·la als afores de la ciutat, una vil·la que la tradició ha situat a Sarrià.

Barcino va ser fundada com a colònia romana, cap a finals del segle primer abans de Crist. Era la terra de la tribu ibera dels laietans, un indret agradable, de sol fèrtil i amb port acollidor. No consta que a la ciutat hi hagués teatre i amfiteatre: era massa petita, efectivament. Però petita i tot, tenia una vida municipal ben organitzada segons els patrons romans, i estava ben assortida d’inscripcions, estàtues, arcs... tot el que creava sensació de ciutat d’una certa potència.

L’any 304 és un any clau per a les comunitats cristianes esteses per tot l’imperi romà. També per a la de Barcelona, que com totes les ciutats situades en llocs ben comunicats, ha rebut ja l’anunci de Jesús i ha trobat gent disposada a acollir-lo.

L’any 304 és un any clau perquè és l’any de l’última gran persecució, i la més dura. És l’any de la mort de Cugat, el primer cristià conegut d’aquella comunitat, un nordafricà que s’havia establert en aquelles costes de la Laietània i que va acabar donant la vida en el lloc que ara s’anomena Sant Cugat del Vallès. I és l’any de la mort d’Eulàlia, l’adolescent apassionada que no pot suportar el cruel incendi que s’ha desencadenat contra la seva gent i que, per això, s’escapa de casa i se’n va a enfrontar-se al jutge tot i saber que la conseqüència segura de la seva acció serà el martiri. Estimava massa la seva fe, la seva gent, el seu Senyor Jesús, com per parar-se a pensar que potser la seva immolació no era necessària i era millor amagar-se esperant que passés el temporal: no podia, hi havia dintre seu alguna cosa més forta que el càlcul raonable; hi havia el seu cor de noia jove disposada a tot per reivindicar i defensar allò que li omplia l’ànima.

Eulàlia, torturada i executada a punt de començar la joventut, és un dels grans símbols de la fe i la intrepidesa cristiana en aquesta terra.




Perseguits amb motiu

¿Per què eren perseguits els cristians? No es pot respondre a aquesta pregunta dient que per odi i per maldat. Perquè darrera l’odi i maldat que des de la nostra perspectiva podem veure en la persecució, hi havia motius que als perseguidors romans sens dubte els devien semblar molt justificats, molt evidents fins i tot. Els cristians, amb el que deien i feien, eren un perill per a l’imperi.

Des dels primers temps, el seguidors de Jesús es van sentir cridats a fer conèixer la Bona Nova, l’Evangeli que a ells els havia transformat. Primer serà mitjançant l’empenta missionera de personatges com l’apòstol Pau, que recorreran l’imperi amb un ànim inesgotable. Però després, acabada aquesta primera fase d’implantació, l’anunci evangèlic seguirà camins més quotidians. Cristians que viatjaven com a mercaders o per qualsevol altre motiu, o que canviaven de domicili, explicaven i transmetien la fe d’un lloc a un altre. I així, especialment a les ciutats (per ser els llocs més accessibles i visitats), s’anava estenent, com una taca d’oli, la novetat cristiana.

Els cristians, durant els tres primers segles, van viure en una atmosfera hostil, que va tenir moments de particular violència. Contra ells s’acumulaven calúmnies (sobretot a mesura que les comunitats es consolidaven i disposaven de béns), però els motius de fons no eren aquestes simples calúmnies.

Els romans admetien tota mena de cultes i religions, però no admetien que ningú menyspreés aquelles manifestacions públiques oficials de caire religiós que es feien per ressaltar la idea de nació i la subjecció a l’emperador. I el cas es que els cristians es negaven a participar en aquests cultes, així com també a exercir determinats oficis públics (a la milícia, per exemple) o a sumar-se a determinades pràctiques luxurioses aleshores habituals: tot això estava vinculat als cultes idolàtrics que cohesionaven la nació. La causa de la negativa cristiana era que per a ells només hi havia un Senyor, Jesucrist, i no estaven disposats a mostrar subjecció absoluta a res que no fos aquest únic Senyor: a l’emperador el podien obeir, però no acceptar que ell fos l’amo de tot, ni convertir la nació en un ídol situat per sobre de l’Evangeli.

Els cristians, en definitiva, i sense fer-ne escarafalls, qüestionaven els fonaments del sistema imperial, com després en altres ocasions han qüestionat altres dictadures de pretensions igualment absolutes, «divines». Per això feien nosa a les autoritats i per això en determinats moments es produïen revoltes populars contra ells. Molta gent, tant entre els que manaven com entre els que no, els considerava un perill públic.

De tota manera, no s’ha de pensar que fins a la legalització de l’Església l’any 313 els cristians visquessin en situació de persecució permanent. Hi va haver èpoques de tranquil·litat i tolerància, en les quals les comunitats cristianes es consolidaven i organitzaven, i fins i tot alguns cristians arribaven a tenir responsabilitats importants en l’administració imperial; hi va haver èpoques en les quals es perseguia només els dirigents; i hi va haver èpoques en què el sol fet de ser cristià era motiu de detenció i condemna.

Durant les persecucions, els cristians eren duts a la presó, on podien ser visitats i rebre menjar i ajuda espiritual. Després, en el procés, els jutges intentaven per tots el mitjans (des de les bones paraules fins a la tortura, que podia produir fins i tot la mort) aconseguir que el cristià digués que no ho era i sacrifiqués els déus com a signe de subjecció al govern imperial: aleshores era posat immediatament en llibertat sense cap càrrec. En canvi, si es mantenia ferm, era condemnat a la relegació (exili amb confiscació de béns, treballs forçats a les mines...) o la mort més o menys cruel (decapitació, feres, foc, crucifixió...). Certament que no només els cristians van haver de patir aquestes crueltats: així eren tractats tots els qui feien nosa al sistema...

La penúltima etapa de les persecucions, que van adquirir per primer cop caràcter general, la va iniciar l’emperador Deci l’any 249 i va durar fins al 260, i en ella va morir el bisbe de Tarragona Fructuós amb els seus diaques Auguri i Eulogi. Però després, l’emperador Gal·liè va revocar els edictes de persecució i va retornar els béns confiscats a l’Església, inaugurant així una etapa de pau que va durar quaranta anys i va permetre que l’Església es consolidés com una organització forta. Però a partir del 297, sota el govern de l’emperador Dioclecià, que governava associat a Maximià, i segons sembla per instigació del seu ajudant el cèsar Galeri, es va decretar la depuració de l’exèrcit de tots els cristians. Després, a partir del 303, un conjunt d’edictes van anar estrenyent el cercle, primer contra els dirigents de l’Església i després contra tots els cristians. I el 304 aparegué el darrer i més greu edicte: la pena de mort a tot cristià que no sacrifiqués als ídols. La sang dels cristians va córrer per tots els racons de l’imperi. Fins que va resultar evident el fracàs d’aquest nou intent d’eradicar el cristianisme i l’any 313 l’emperador Constantí va canviar radicalment de política i va donar caràcter oficial a la fe cristiana.



«Sóc Eulàlia, serventa de Jesús»

Quan es produeix el decret de l’any 304, Eulàlia viu tot l’entusiasme i la passió d’una adolescent amb els ulls i el cor oberts a la vida. I aquest entusiasme i aquesta passió tenen un objectiu: Jesucrist, i el grup de cristians al qual ella pertany.

A la vil·la on resideix Eulàlia amb els seus pares ha arribat la notícia del que està passant a la ciutat. El decret s’està complint, la crueltat dels governants romans ha caigut de ple sobre la comunitat cristiana.

Eulàlia no pot quedar-se més temps allà, aïllada, protegida, mentre els altres germans i germanes sofreixen. La passió per Jesucrist li remou les entranyes. Al seu cor hi crema alguna cosa que és més fort que totes les prudències. I surt de nit cap a la ciutat, i espresenta davant els jutges.

La història d’Eulàlia que coneixem és escrita força temps després de la seva mort. Les primeres notícies que tenim d’ella no apareixen fins gairebé tres segles després del seu martiri, en un relat que narra el viatge que va fer el pretor Dacià per tot Espanya perseguint cristians (vegeu “El viatge persecutori de Dacià”), i la primera narració del martiri és escrita arran de la recuperació del culte als màrtirs pel concili de Toledo de l’any 633, juntament amb un magnífic himne per a ser cantat davant la seva tomba: tant el relat com l’himne són obra, segurament, del bisbe de Barcelona d’aquells anys, anomenat Quirze.

Hi ha qui pensa que el fet que no hi hagi notícies d’Eulàlia fins tants anys després de la seva mort vol dir que aquesta noia barcelonina no va existir, sinó que el seu record es refereix a una altra Eulàlia, molt més coneguda i ben documentada, Eulàlia de Mèrida. Es diu, en aquest sentit, que una relíquia d’Eulàlia de Mèrida hauria estat duta a Barcelona poc després del seu martiri i això hauria donat peu a imaginar l’existència d’una Eulàlia barcelonina. Però el cas és que tant el relat del viatge de Dacià com la narració del martiri i l’himne del bisbe Quirze pressuposen un convenciment molt clar que a Barcelona hi va néixer una noia que es deia Eulàlia, que va morir en la persecució de l’any 304, i que el seu sepulcre és estimat i venerat a la ciutat. I pressuposen que aquesta Eulàlia és diferent de l’Eulàlia de Mèrida, que per aquelles èpoques també era venerada a Barcelona.

Canta amb entusiasme el bisbe Quirze: «Aquí brilla l’honor del sepulcre de la màrtir Eulàlia! Lluminosa i feliç Barcelona, com brilla el teu nom en el món! Quin honor, conservar aquest cos!». I afegeix una afectuosa invocació a la noia que ha caminat pels mateixos carrers i places que ell: «Conciutadana, vine a l’encontre dels teus conciutadans, i protegeix-nos!».

Tornem al relat. Eulàlia surt de nit, arriba a la ciutat, i es presenta davant el jtge. I crida: «Jutge pervers, ¿per què t’asseus amb aquesta altivesa, sense témer Déu altíssim i veritable que està damunt de tots els teus emperadors i de tu mateix? Ja sé que tu, pel poder del diable, tens a les teves mans el poder de la vida i de la mort, però això poca importància té». El jutge li pregunta que qui és i com s’atreveix «a dir amb tanta supèrbia, a la cara del jutge, unes coses tan inaudites i tan contràries a les lleis imperials». I Eulàlia, cridant encara més, respon: «Jo sóc Eulàlia, serventa del meu Senyor Jesucrist. I perquè tinc tota la confiança en ell, no he dubtat ni un moment a venir a tirar-te en cara la teva estúpida conducta: tu menysprees el veritable Déu que ho ha fet tot, i hi poses per davant el diable; i el que és pitjor, vols obligar, amb amenaces i turments, a fer el mateix a aquells que adoren el Déu veritable i esperen d’ell la vida eterna».

Aquesta escena, certament, no recull les expressions literals d’Eulàlia i el jutge, perquè és escrita molts anys després. Però sí que permet de conèixer de prop el que hi havia al darrere les ganes d’Eulàlia d’enfrontar-se al jutge. Hi havia grans qüestions de molta actualitat: la unió i la solidaritat amb els germans i germanes de la comunitat, la defensa del que ara anomenaríem «dret a la diferència», la convicció que res ni ningú no pot pretendre tenir un poder absolut en aquest món perquè això només correspon a Déu, l’afirmació que quan un home té el poder de decidir sobre la vida i la mort d’altres homes, això és obra del diable... i, per damunt de tot, l’adhesió personal i total a Jesucrist.

El jutge fa assotar Eulàlia, alhora que la convida a dir que tot allò ho ha fet per ignorància, perquè desconeixia el seu poder: si ho fa, serà immediatament perdonada. Però Eulàlia respon: «No, no diré pas que desconeixia el teu poder. ¿Qui ignora que tota potestat humana passa i és temporal com el mateix home que la té, que avui hi és i demà no hi és? Mentre que el poder del meu Senyor Jesucrist no té fi ni en tindrà mai, perquè ell és etern». Enfront dels poders que poden oprimir els homes, més fort i definitiu és el poder de Jesucrist, que no oprimeix sinó que dóna amor i vida, com prou va mostrar estimant fins a la mort. Eulàlia, la cristiana adolescent, s’enfronta al poder opressor i no dubta a assumir les conseqüències d’aquest enfrontament, convençuda que el que finalment venç és l’amor del seu Senyor Jesús.

I arriba el desenllaç. Una mort cruel, sota duríssimes tortures que a nosaltres potser ens sonen com si fossin fruit d’alguna imaginació morbosa però que per a molts cristians dels primers temps era el preu que havien d’estar disposats a pagar per la seva fidelitat a la fe: l’estiren al poltre, la torturen amb ganxos, li arrenquen les ungles, li cremen els pits amb teies... Ella, diu el relat, mentrestant no deixa de manifestar la seva confiança en Jesús i la seva alegria de patir per ell, alhora que continua increpant el jutge. Finalment el pretor mana penjar-la en una creu perquè les aus de presa la devorin... i una nevada li cobreix el cos. La creu en forma de X serà el símbol de la màrtir. L’himne del bisbe Quirze diu que Eulàlia mor  «amb un somriure que acarona els cors dels qui la ploren».

L’època de Quirze veu el gran floriment del record d’Eulàlia i del seu culte. Però aviat, amb la invasió dels àrabs i l’ocupació dels francs tot va enfonsar-se. El record i el culte probablement devien continuar, però va quedar destruïda l’església que guardava el seu sepulcre i es va perdre el rastre de les seves restes. Fins que l’any 877, el bisbe de Barcelona Frodoí, a instàncies segons sembla de Sigebod, arquebisbe de Narbona (d’on depenia aleshores Barcelona), busca i troba, a l’església de Santa Maria (segons la tradició, l’actual Santa Maria del Mar), les restes de la santa. Són traslladades aleshores solemnement a la primitiva catedral, que estava dedicada també a Santa Eulàlia, i des d’aquell moment el seu culte va començar a estendre’s a moltes altres esglésies. Van créixer també les exageracions sobre el seu martiri i les llegendes entorn de la seva vida, i actualment molts racons de la Barcelona vella l’evoquen: el carrer de l’Arc de Santa Eulàlia on diu que va ser empresonada, la Baixada de Santa Eulàlia per on diu que va ser tirada dins una bóta plena de vidres, el Pla de la Boqueria on una làpida recorda el suposat lloc del seu martiri, el monument de la plaça del Pedró on diu que va ser penjada a la creu... En edificar-se la catedral romànica hi foren traslladades les relíquies, i finalment van dipositar-se a l’actual, gòtica, on es veneren a la cripta, en un bell sepulcre d’alabastre.

Santa Eulàlia va ser durant molt segles un punt de referència molt important en la vida eclesial i ciutadana de Barcelona. Ara ho és menys, però la memòria del seu testimoni continua present com a estímul de fe i d’esperança dels cristians i cristianes de la ciutat i de tothom qui vulgui recordar-la.



Per pregar

Vós, Senyor, heu volgut que la sang dels màrtirs

fecundés les primeres llavors de la predicació evangèlica

sembrades a la nostra terra;

feu que els qui celebrem amb alegria

el martiri de la verge santa Eulàlia,

ens gloriem sempre de ser cristians

i perseverem fins a la mort ferms en la fe.

                                                         ( M i s s a l  d e  B a r c e l o n a )



La teva ciutat et recorda, Eulàlia.

Aquells carrers antics que van ser els teus,

i la poca gent que llavors hi vivíeu,

i la casa on els cristians us trobàveu,

sempre amb angúnia i una mica de por,

però sempre també

amb moltes ganes de ser fidels.

Aquella Barcelona teva

és molt diferent de la nostra;

i els cristians de llavors

vivíeu ben diferent de nosaltres.

Però aquesta Barcelona d’ara et recorda, Eulàlia,

i els cristians i cristianes

ens sentim orgullosos de tu.

La teva empenta adolescent,

la teva decisió, la teva fermesa,

ens ajuden a mirar endavant;

i la teva fe, la teva esperança, el teu amor

són un somriure de Déu per a aquesta ciutat

i per a tots el qui, a tants llocs,

se senten feliços de poder veure’t tan propera. Amen.



Curiositats...

Com es diu Eulàlia en...


castellà: Eulalia

basc: Eulalia, Eulale

gallec: Baia, Eulalia

francès: Eulalie

italià: Eulalia

portuguès: Eulália

anglès: Eulalia

alemany: Eulalia



Les variants:


Eulària

Laia

Laieta

Lali

Olalla

Olària

Masculí: Eulali


Del llibret Santa Eulàlia. Col·lecció Sants i santes d’avui. Editorial C.P.L. Amb autorització.

 




El nou temple parroquial va ser inaugurat el 10 de febrer de 1957 pel Bisbe de Barcelona Doctor Gregorio Modrego.

La nostra parròquia celebra la festa de la seva patrona, Santa Eulàlia, el 12 de febrer.






Santa Eulàlia,

qui va ser?...

El recuerdo de los mártires

En la liturgia hispano-mozàrabe, que se fue generando a partir de las sedes metropolitanas de Tarragona, Sevilla y Toledo desde el siglo V hasta la implantación del rito romano en el siglo XI, tiene un papel importante el recuerdo de los mártires. Cada ciudad y diócesis recordaba especialmente a los suyos propios, pero progresivamente algunos fueron adquiriendo relevancia y  su culto se fue difundiendo por todo el territorio hispánico.


Los más famosos –los que tienen título de “festividad” en la reciente recopilación de esta liturgia– son, además de los legendarios “varones apostólicos” los siguientes: en primer lugar, Fructuoso de Tarragona y sus diáconos, martirizados en el año 259; y luego, ya en la persecución de Diocleciano, Vicente de Zaragoza y Valencia, Eulalia de Mérida, Justa y Rufina de Sevilla, Leocadia de Toledo, Eulalia de Barcelona, Justo y Pastor de Alcalá de Henares, Acisclo de Córdoba, y Vicente, Sabina y Cristeta de Ávila. Además de éstos, están también por ejemplo Félix de Gerona, Cucufato de Barcelona, Engracia de Zaragoza y sus dieciocho compañeros, Celedonio  y Emeterio de Calahorra, e incluso alguno de fuera, como Saturnino de Tolouse, muy vinculado a las regiones cercanas al Pirineo.


Todos esos mártires ofrecían raíces profundas, humanes, concretas, estimulantes, a nuestras Iglesias, y muchos de sus nombres perduran todavía en nuestros pueblos. El recuerdo y el testimonio de los mártires de los primeros tiempos continua teniendo un gran significado para mantener vivas estas raíces, los orígenes de la fe en esta tierra nuestra.

El nou temple parroquial va ser inaugurat el 10 de febrer de 1957 pel Bisbe de Barcelona Doctor Gregorio Modrego.

La nostra parròquia celebra la festa de la seva patrona, Santa Eulàlia, el 12 de febrer.

GOIGS DE

SANTA EULÀLIA

Santa Eulàlia gloriosa
que a Provençana heu volgut

Per vostra ma carinyosa

Concediu-nos vostre ajut.

Verge i màrtir valerosa

de Barcelona sou flor,

Eulàlia sou flor desclosa

per virtut d’un gran amor,

un perfum de lliri i rosa

sempre de tots conegut.

Per vostra ma carinyosa

Concediu-nos vostre ajut.

Vostre esperit de fortalesa

per l’amor a Jesucrist

molt a Dacià interessa:

discurs i gest mai ha vist:

amb promeses no ha pogut

amb nostra Eulàlia formosa.

Per vostra ma carinyosa

Concediu-nos vostre ajut.

A provençana volem,

a Santa Eulàlia estimada

tenir-la per advocada

i per xo la venerem.

Nostres avis han cregut

amb aquest perfum de rosa.

Per vostra ma carinyosa

Concediu-nos vostre ajut.

De Provençana amb amor

surt del cor una oració;

sigui aquesta amb devoció

cantada per tots a chor:

la nova església haurà dut

la vostra mà poderosa.

Per vostra ma carinyosa

Concediu-nos vostre ajut.

Siau-nos eternal salut

Santa Eulàlia gloriosa.

Per vostra ma carinyosa

Concediu-nos vostre ajut.


IMATGE: Martiri de Santa Eulàlia (s. XIII). Patrona de Barcelona des del s. IX al 1737. Any en el que va quedar desplaçada per la Mare de Déu de la Mercè.

FOTOS: Bartolomé Ordóñez. Cadiram de la S.E. Catedral de Barcelona.

AUTOR: Gabriel Palencia Urbanell (1895)

AUTOR: Josep Flaugier, oli, s. XVIII Mercè.

FOTOS: Les tres fotografies superiors pertanyen a la S.E. Catedral de Barcelona.

FOTOS: Imatge del sarcòfag d’alabastre d’estil gòtic pisà on reposen les restes de Santa Eulàlia, a la Cripta de la S.E. Catedral de Barcelona. A sota, detall central del sarcòfag que representa la crucifixió de la Santa.

Senyera de Santa Eulàlia:

Símbol gloriós de la fe catòlica sobre la que s’aixeca Catalunya i del veritable patriotisme dels catalans.

Cripta de Santa Eulàlia a la Catederal de Barcelona:

El veritable cor de la Basílica-Catedral de Barcelona és la Cripta on reposen les restes de la jove màrtir-verge Santa Eulàlia. Patrona de Barcelona i de la nostra Parròquia.

Beat Miquel

Peiró i Victori


CRISTIÀ VALENT. MIQUEL VA SER

ASSASSINAT A L’HOSPITALET EL 25 DE JULIOL DE 1936. EL SEU TESTIMONI ÉS VENERAT A LA NOSTRA PARRÒQUIA CADA 28 D’OCTUBRE.


Miquel Peiró i Victori es uno de los 498 españoles que el domingo 28 de octubre de 2007 fueron beatificados en Roma por la Iglesia Católica. La beatificación es el paso previo para que una persona sea declarada oficialmente santa.


Miquel Peiró nació en Aiguafreda, provincia de Barcelona, diócesis de Vic, el 7 de febrero de 1887, bautizado el día 8 con los nombres de Miguel, Mariano y Ricardo; al morir su padre, en 1894, ingresó en el colegio de huérfanos de Sant Julià de Vilorta (Barcelona), dirigido por los Pades de la Sagrada Familia. Después se trasladó a residir con su madre en Roda de Ter (Barcelona), donde dirigía un colegio su tía Dominga Victori, primera secretaria general de las Dominicas de la Anunciata. Trabajó en la fábrica de tejidos “Tecla Sala”; en 1913 esta misma propietaria le confió un puesto de responsabilidad en otra fábrica en Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Contrajo matrimonio el 20 de enero de 1915 con Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Ingresó en la orden seglar dominicana y colaboró en un círculo de obreros católicos vinculado a la misma. Era aficionado al fútbol y muchas veces utilizó este deporte para fomentar grupos de jóvenes. Entre sus hijos estaba fray José, estudiante dominico muerto a consecuencia de la persecución religiosa el 1938.

El 24 de julio de 1936 se trasladó a Barcelona en busca de notícias sobre su hermano, el hoy beato mártir Ramón Peiró, O.P.; en el recorrido presenció incendios y profanaciones de iglesias y casas religiosas; volvió a L’hospitalet de Llobregat al atardecer profundamente apenado, rezó el rosario en familia y, apenas finalizado, hacia las 11 de la noche, lo apresaron en su propia vivienda; buscaban también a su hijo fray José. Se despidió de su esposa con estas palabras: “hasta el Cielo”. Poco después se oyeron unos disparos que le ocasionaron la muerte; tenía 49 años de edad. Su mujer exigió que en el ataúd se colocara el crucifijo.

FOTO: Actual estandart de la Parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, elaborat el 2012 a Itàlia. Està instal·lat permanentment a l’oratori nou de la capella Romànica. Ens acompanya pel carrer -i ens “identifica”- a totes les processons i peregrinacions de la Comunitat.

PARRÒQUIA DE SANTA EULÀLIA

DE PROVENÇANA

KM 0 DEL

CAMI DE SANT JAUME

CAMINO DE SANTIAGO


RUTA DE LA SAL I L’OLI

RUTA DE LA SAL Y DEL ACEITE